Entrevista Pablo Arribas

Entrevista Pablo Arribas

Pau Arribas, autor del llibre Cabeza, corazón y tripa: Amar es fácil si sabes cómo, cuándo y con quién (Ed. Núvol de tinta, 2017)

“La calma interior és possible”

Pablo Arribas és llicenciat en Humanitats i Periodisme, emprenedor, divulgador de coneixements i creador de El universo de lo sencillo, un projecte de motivació i desenvolupament personal on comparteix la seva particular manera de veure el món, contribuint a la felicitat de milers de persones que cada dia visiten la seva pàgina web. 
Sota el convenciment que “un gran canvi no ho fa una sola persona, sinó una causa compartida”, Pablo Arribas ens acosta la seva filosofia de vida i ens convida a cada lectura a descobrir la grandesa que hi ha dins nostre, així com a tenir el coratge de seguir el nostre cor i apostar pels nostres somnis en tot moment.

Estan realment renyits el cor i el cap, els sentiments i la raó? 
Si no fem res per posar-hi remei, sí. I ocorre així perquè cap i cor funcionen a través de regles o mecanismes diferents. Però no només estan renyits cap i cor, hi ha una tercera força que ho complica tot encara més, i aquesta força és el budell (el desig). Així doncs, tenim per una banda els nostres sentiments més arrelats, de l’altra la nostra raó i de l’altra els nostres impulsos més primitius. Això és una cosa que es veu molt clarament en l’amor, més concretament en les relacions de parella: qui no ha sentit alguna vegada que desitjava amb totes les seves forces a algú que sabia que no li convenia? O, a l’inrevés, qui no coneix a una persona amb la qual connecta en valors i gustos, però per la qual no sent cap atracció? La bona notícia és que podem arribar a equilibrar les nostres tres forces (raó, sentiments i desig) per viure d’una manera més plena, tant en les nostres relacions de parella com en qualsevol esfera de la nostra vida, i aquest és el propòsit del meu últim llibre Cabeza, corazón y tripa. La clau està sempre en el desenvolupament personal. La calma interior és possible.

Hi ha alguna recepta que ens ajudi a aconseguir la felicitat? 
Per sort, no només n’hi ha una, sinó moltes, atès que la felicitat no és un punt d’arribada, sinó un estat interior, una disposició de l’ànima. Ho creiem o no, tots disposem dins nostre d’un interruptor ON-OFF que encén la llum de la nostra felicitat. ¿I quan s’encén aquesta llum? Cada vegada que connectem amb el ritme natural de la vida. Després de diversos anys estudiant la felicitat, si hagués de definir-la d’alguna manera, ho faria així: felicitat és no voler estar en un altre lloc. I això ens assenyala una de les pistes més importants en el nostre camí de creixement: si volem ser feliços, hem d’aprendre a valorar els instants, a apreciar allò petit, a deixar d’esperar que les coses (o les persones) siguin d’una determinada manera i aprendre a abraçar-les tal com són. Si aconseguim buidar el cap de prejudicis obrirem el nostre cor de la gran riquesa de la vida. I així, com no ser feliç en un món tan abundant?

Quines són les idees més importants que hem de tenir en compte per assolir un desenvolupament personal en plenitud? 
El creixement personal és una assignatura que dura tota la vida. És molt difícil trobar un moment de la nostra vida en què no hi hagi un aspecte de la nostra personalitat que puguem polir. Els reptes vitals són gairebé imperibles. No obstant això, sí que crec que hi ha un punt de partida, i consisteix a reconèixer els dos valors més elevats que ens ofereix la vida: estimar i gaudir. A priori, pot semblar una tasca senzilla, però vist al detall, no sempre és així. 
Quantes vegades concedim un espai molt més gran a valors com la bellesa, els diners, la popularitat o la raó? Per tant, si el que busquem és creixement i felicitat, el primer esglaó és clar: situar l’amor al capdamunt de la nostra piràmide. A partir d’aquí, la tasca principal és aprendre a estimar-nos a nosaltres mateixos, a acceptar-nos, a sentir-nos mereixedors dels regals que cada dia ens ofereix. En definitiva, per a aconseguir un desenvolupament personal ple és necessari dur a terme un camí de dues passes: moblar bé el nostre cap (distingir el que és important) i construir una autoestima a prova de bales.

Serem més feliços si coneixem molts més aspectes, i en profunditat, del nostre interior? 
Hi ha una cita de Charles M. Schulz -l’autor de Charlie Brown- que m’agrada molt. Diu així: «La meva vida no té propòsit, ni direcció, ni finalitat, ni significat, i tot i això sóc feliç. No ho puc comprendre. Què estaré fent bé?… »
Es fa difícil no connectar d’alguna manera amb aquestes paraules. Només cal mirar al voltant per trobar moltes persones felices que no es pregunten cada dia «qui sóc jo» o «cap a on porto la meva vida». I és que la reflexió profunda i detallada dels nostres aspectes vitals pot ser de gran utilitat per a assenyalar-nos el camí quan ens trobem perduts, però no és l’única via. 
Qui aconsegueix un equilibri interior consistent no necessita estar analitzant cada aspecte de si mateix, no li cal. Si a alguna cosa dedica les seves energies no és a pensar i repensar, sinó a gaudir cada segon de la seva vida. Així doncs, podríem dir que sí, que el cap (la raó, el coneixement, etc.) és necessària en alguns moments; en d’altres, és millor mantenir-la apagada.

Què vols dir exactament quan afirmes que «un gran canvi no ho fa una sola persona, sinó una causa compartida»? 
Vivim en una època contradictòria. D’una banda, tenim les forces de l’individualisme, l’hedonisme i, fins i tot, l’egocentrisme que ens porten a buscar el nostre benestar per sobre de qualsevol cosa. Però d’altra banda estem descobrint avui més que mai que per aconseguir grans èxits cal treballar en equip. Al meu entendre, cap d’aquestes dues postures és completament incompatible amb l’altra. Ara bé, sí que crec en la força de la humanitat (o d’un grup de persones, és igual) empenyent per una mateixa causa. Per això, cada vegada que algú em pregunta sobre com dur a terme el seu somni, li responc: «crea una tribu de persones que tinguin el mateix somni que tu, ja que no hi ha res més fort que la passió d’un multiplicada per gent que sent, viu i estima amb les teves mateixes forces». Ja ho deia un vell proverbi: «si vols arribar ràpidament, vés sol; si vols arribar lluny, ves acompanyat ». O, dit d’una altra manera, la força vocal d’un cor és més gran que la suma dels seus vocalistes.

Quina ha estat la motivació i l’objectiu d’escriure Cabeza, corazón y tripa?

Possiblement, intentar convèncer els lectors que, amb els passos adequats, tots podem arribar a gaudir de la vida a cor ple i, per descomptat, de les nostres relacions de parella. Crec que és un missatge potent, ja que hi ha una creença generalitzada que uneix amor amb patiment. El meu convenciment és just el contrari: l’amor no fa mal. I no només això, sinó que és l’experiència més extraordinària de la vida. Però, llavors, per què patim tant en nom de l’amor? Què és el que ens fa mal? Els errors que cometem en estimar! És per això que Cabeza, corazón y tripa més que un llibre d’amor és un llibre de desenvolupament personal. Cada vegada que treballem els nostres defectes, les nostres creences i ens atrevim a reorganitzar els nostres valors l’amor s’obre davant nostre. Crec que faltava a les llibreries un llibre que tractés els temes de l’amor d’una manera planera, amena i amb el llenguatge que parlem tots. Si ho he aconseguit o no, el públic ho dirà.