Al pa dur, bones molles

09 Març, 2018

Al pa dur, bones molles


Ara que es parla tant i som conscients del malbaratament alimentari contribuïm a la causa amb un plat que, potser no has preparat mai, però que és l’exemple perfecte de l’aprofitament. El seu ingredient principal és el pa. Pa bo i dur. Si ets panarra no saps el que és això, però si només el compres en comptades ocasions segur que se t’acostuma a secar i no saps què fer amb ell. Fem unes ‘migas’? Abans, una mica d’història.

D’on venen?

L’origen del plat té diferents mares. Unes fonts situen el seu origen a la cuina andalusa, més concretament al tharid, una recepta àrab amb què s’obsequiava a personalitats distingides quan visitaven a membres de les classes altes musulmanes que, hauríem adaptat, fins a convertir-la en el que coneixem com a tal actualment. Altres fonts, en canvi, situen l’origen del plat en un ambient més humil i popular, el camp o la trashumància. L’argument, la veritat, és que té sentit ja que les ‘migas’ eren fàcils de conservar i transportar, a la vegada que proporcionaven grans dosis d’energia, molt necessària per als treballs físics i a la intempèrie.

El cert és que també, a Espanya, en èpoques d’escassetat, el pa ha estat un dels aliments bàsics de la població, base de molts menjars i farcit de molts altres. I que amb una mica de pa dur, lleugerament remullat amb aigua o adobat, uns alls, oli d’oliva i una paella tens un plat rapidíssim en un moment.

Tradicional… de tot arreu!

La qüestió és que, amb el temps, les ‘migas’ es va convertir en un dels plats més tradicionals de la gastronomia espanyola. I tant es va estendre que no existeix una única recepta si no múltiples variants ja que, habitualment, se li afegien diferents ingredients, segons el poder adquisitiu de l’autor del plat o dels productes típics de cada zona.

Així les coses, les ‘migas’ manxegues no són iguals que les andaluses, ni que les extremenyes, les aragoneses o les basques. En cada terra, la recepta compta amb adaptacions i variacions pròpies. A la Manxa, on aquest plat és tota una institució, porta productes derivats del porc com la cansalada i la llonganissa i és habitual acompanyar-les amb fruites, especialment amb raïm. A Extremadura no pot faltar-hi el pebre vermell ( de la Vera); a Aragó és essencial que portin ceba i a Andalusia, acostumen a portar rostes. I al País Basc? Dons un “Ou a l’or amb molles de pastor i txipiró” va ser el gunayador de l’Euskal Herria de Pintxos el 2010. I és que, amb més o menys amics el pa sec, els alls i l’oli d’oliva sempre fan ‘buenas migas’.

Avantatges relacionats