Els nens amb TDH necessiten ajustar la seva dinàmica diària a uns horaris clars

“Els nens amb TDH necessiten ajustar la seva dinàmica diària a uns horaris clars”

El TDH, popularment conegut com hiperactivitat i falta d’atenció infantil, és un trastorn crònic, de manera que els tractaments han d’ajustar a cada etapa del nen. Així mateix, les famílies amb fills amb aquesta simptomatologia han de tenir clar que el millor tractament possible a dia d’avui és la combinació farmacològica i de teràpia conductual. Hi ha evidències científiques que així ho demostren. Aquestes i altres recomanacions ens les trasllada la professora Immaculada Moreno, directora del departament de Personalitat, Avaluació i Tractament Psicològics de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Sevilla. Moreno és autora de diversos llibres sobre el TDH, com ‘Hiperactividad infantil: Guía de actuación’ i ‘El niño hiperactivo’.

Quins són els principals trets psicològics d’un nen hiperactiu?

Els eixos sobre els quals se sustenta la identificació i el diagnòstic són, bàsicament, excessiva activitat motora, impulsivitat, que es tradueix en una manca de control per retardar les seves demandes. A més, es donen problemes d’atenció, més concretament, dèficit d’atenció. Hem de tenir en compte que aquests símptomes també es poden donar en nens que no són hiperactius. Amb la qual cosa, una de les problemàtiques és que cal treballar i aprofundir amb més elements dels tres eixos fonamentals. És a dir, atendre la disfunció i els efectes nocius que comporta aquesta simptomatologia.

En aquest cas, què és el que ens pot ajudar a diagnosticar que, efectivament, estem davant d’un nen hiperactiu?

El diagnòstic del TDH és molt complex i requereix de l’anàlisi de molts indicadors. El que sí que podem avançar és que no hauria de diagnosticar hiperactivitat únicament en base a aquests tres conceptes esmentats anteriorment.
Si es fes correm un risc important d’errar en el diagnòstic. Ara per ara tots els professionals, investigadors i guies de pràctica clínica sobre aquesta matèria insisteixen que hem d’atendre de manera molt exhaustiva i avaluar la disfuncionalitat associada al trastorn. És a dir, quines conseqüències adverses comporta aquesta simptomatologia en la vida diària del menor, com afecta en el seu rendiment acadèmic, en les seves relacions socials, l’àmbit familiar, etc.

Quines són les principals recomanacions que podríem donar a una família amb algun fill hiperactiu?

La primera recomanació és que s’han de posar en mans d’un professional psicològic perquè serà el que els podrà indicar les pautes per millorar la qualitat de vida d’aquests nens. Depenent de l’edat és molt important el suport escolar. Aquests nens, en tenir deficiències d’atenció, parteixen amb desavantatge com per adaptar-se al sistema acadèmic actual si no va acompanyat de certes adaptacions curriculars. Així mateix, ha d’haver una relació de confiança mútua entre el professorat i els pares. En el dia a dia del nen hem de descartar absolutament el càstig com a pràctica educativa, ja no només per als nens amb TDH, sinó per als que no ho pateixen.

Són importants les rutines?

És importantíssim establir rutines i hàbits que ells coneguin, ajustar la seva dinàmica diària a uns horaris clars. Els serveix molt per organitzar-se, veuen exactament què és el que han de fer, què és el que s’espera d’ells i la seva vida queda s’estructura en base a aquestes pautes establertes en la família. Els pares han de ser els primers a complir-les.
Així mateix, hem de centrar-nos en els aspectes positius que el nen va a fer i va a anar fent, encara que sigui difícil. Els pares han d’estar atents i reflexionar sobre els progressos que experimenten poc a poc els seus fills. I, a més, incentivar-los.

Pot explicar quins són els tractaments més utilitzats a Espanya?

Com en la majoria dels països del nostre entorn, a Espanya s’apliquen tractaments sustentats per una evidència científica. Vol dir que està demostrat que milloren els símptomes dels pacients. En el cas del TDH hi ha bàsicament 2 tractaments, la farmacològica i la psicològica, específicament, la teràpia de conducta.
Cap de les dues opcions per si soles funcionen de manera significativa per millorar la qualitat de vida dels nens. Per tant, el millor tractament possible per al TDH avui és la combinació d’ambdues i, a més, adaptant-les a l’etapa i al moment del pacient com a trastorn crònic que és. Cal afegir que a la Universitat de Sevilla portem anys investigant una tercera via de tractament, que és la neurofeedback. És molt prometedora i està aportant ja molt bons resultats, tot i trobar-se en plena fase d’investigació.