10 claus per a detectar el TOC en els nens

10 claus per a detectar el TOC en els nens

Es coneix poc sobre els trastorns obsessius compulsius (Toc) però, en canvi, sí que són força habituals. Tenint present l’última actualització del col·legi de psicòlegs s’estima que un 2,5% de la població té un Toc encara que no vol dir que arribi a afectar la seva vida diària. De fet, només passa en el 13% dels casos. Per al seu tractament és imprescindible obtenir un diagnòstic, però abans cal detectar si el nostre fill pot tenir aquest problema.

“Les obsessions poden presentar-se com idees, pensaments, impulsos, imatges o sensacions que provoquen molta ansietat i malestar. Això passa perquè es viuen com a idees intruses i inapropiades sobre temes delicats i dolorosos que la persona no desitja tenir i que no pot evitar que es repeteixin una i altra vegada en la seva ment. Les compulsions són actes físics o mentals que la persona es veu obligada a fer en resposta a les obsessions amb el propòsit d’eliminar-les o evitar el mal que les obsessions prediuen” indica la psicòloga Nieves Álvarez. “Un nen pot estar pensant constantment en la possibilitat que els seus pares morin (obsessió) i per tractar d’evitar que això passi compte mentalment fins a 100 (compulsió). Si és interromput haurà de començar de nou fins a poder completar-perfectament “indica l’especialista.

Alguns dels indicis que poden fer-nos sospitar que una nena o un nen pateix un trastorn obsessiu-compulsiu són, segons la psicòloga Nieves Álvarez:

  1. Canvis d’humor i de comportament: els nens es mostren més tristos sense motiu aparent. Estan ansiosos, irritables, enfadats i retrets. Juguen i somriuen menys. Les obsessions són pensaments molt repetitius sobre temes negatius i com més intenten deixar de pensar-hi, són més recurrents.
  2. Canvi de rutines en les que tracten d’implicar a la resta de la família: les compulsions provoquen “cert alleugeriment” al malestar provocat per les obsessions. Intenten acomodar les seves rutines i les de la família a les compulsions que necessiten fer per obtenir aquest “alleujament”.
  3. Manca de concentració i d’atenció: de vegades es mostren absents. Estar tot el dia lluitant contra els seus obsessions provoca que no puguin centrar-se en altres tasques.
  4. Preocupacions anormals per a la seva edat: sobre la mort, l’atur, les malalties, la brutícia, el sexe, la religió… Els altres nens poden pensar-hi, però ràpidament es centren en alguna cosa que els interessi més. El caràcter recurrent i persistent dels pensaments obsessius fa que els nens amb Toc no puguin oblidar-se d’aquestes preocupacions.
  5. Pors concrets: por a fer un exercici en gimnàstica per trencar-alguna cosa; a anar amb monopatí perquè es pot caure; a jugar amb una pistola d’aigua prop d’un endoll, als productes químics… Les obsessions poden concretar-se en formulacions del tipus: “si jugues amb aigua prop d’un endoll et pots electrocutar”. Per això tractaran d’evitar aquest tipus de situacions.
  6. Rigidesa mental: se senten frustrats si els plans canvien o les coses no surten com esperaven. Presenten poca tolerància a la frustració davant la qual, fins i tot, poden mostrar-se agressius. Senten gran ansietat durant tot el dia i els queda poc marge per enfrontar-se a altres situacions negatives
  7. Busquen seguretat: formulant reiteradament les mateixes preguntes fins a aconseguir les respostes que necessiten. La por els fa sentir insegurs i dubtar de tot, per això busquen reafirmació externa.
  8. Pensament màgic: certes coses donen bona o mala sort, “si toco això tres vegades l’examen em sortirà bé”. L’única manera que troben de “controlar” variables que no depenen d’ells és recorrent a la sort.
  9. Excés de responsabilitat i control sobre el que passa al voltant: per tractar d’evitar totes les coses dolentes que els anticipen els seus pensaments.
  10. Hipersensibles a la crítica: els hi afecta molt què pensaran o què diran els seus professors i companys. Necessiten agradar i fan el possible per aconseguir-ho.

La presència d’algun d’aquests símptomes pot ser un indici que el nen pateix un trastorn obsessiu compulsiu, però el diagnòstic li correspon a un professional de la psicologia. Serà l’encarregat de determinar si el nen pateix un toc i, en cas positiu, quin és el grau del mateix. A partir de la confirmació, el psicòleg ha de determinar el tractament a seguir.